Le cri des me chansons
PRESENTACIÓ
 

És difícil explicar en poques paraules que representa el llibre i el seu autor. He fet les imatges, encara es queden curtes, que intenten visualitzar les paraules de Josep, però mai podran oferir la riquesa que desprenen tants sentiments, experiéncies, records, amics, pares, sensacions, etc.

 
 
Vais conèixer a Josep mentre defensàvem la vila romana de l’Enova amb altra gent. Aquest jaciment romà sense el qual no es pot entendre la nostra història, amb majúscules ni la nostra historia, amb minúscules; un èxit de la lluita contra la corrupció, la desvergonya, la misèria humana i la prepotència. Una perla per a lluir amb el cap ben alt.
Una nit mentre féiem guàrdia amb la seua furgoneta al costat del jaciment perquè no l’espoliaren em va contar part de la seua vida. Una vida marcada per una infantesa amb una mare maternal (valga la redundància) i una societat de precarietat, abusos i desigualtat dura i quotidiana. Una joventut on la seua guitarra es converteix en l’arma per fer forats a l’armadura de ferro rovellat d’una època de por i repressió, on el fet de cantar allò que és volia era tan pecaminós com besar la xica que estimaves, encara que seguires els preceptes de “¡Amaos los unos a los otros como Yo os he amado!”.
CARTELL
Autor Dibuix: Alberto Abril
 
 

Davant l’elecció, si quedar-se al poble o explorar nous horitzons, va decidir anar a Barcelona i d’allí a Suïssa.
Allí coneix en primera persona l’exili i exiliats de tot tipus, els records que comencen a ofegar, el present i futur fora de la seua terra, el naixement dels seus fills i l’esforç d’adaptar-se a una nova societat que el mira de reüll, encara que l’accepta.
Els anys deixen la seua marca a la pell; al cabell; als dits, que acaronen la guitarra; a una veu, que madura com el vi a un barril de roure dins d’una bodega humida i profunda de les muntanyes suïsses, tan adustes i salvatges com cíviques.

Mentre ensenya als seus fills l’idioma que porta a la sang i que resa quan fa parlar la guitarra, que amb la seua pell de fusta l’acompanya des del seu llunyà poblet d’origen, llegeix la premsa de la nostra terra i les publicacions que d’ella li arriben, comparteix confessions, sospirs i anhels d’altres exiliats i notícies repletesd’il·lusions i de falses esperances.

El 1997 torna a casa nostra des de la seua altra residència. Comença a descobrir que l’exili ha fet que idealitzara el seu paradís perdut, ha estat un narcòtic deliciós que adulterava la realitat i afectava l’anima pura. Colpejat sense voler, dia a dia, per les carències, les misèries, les contradiccions en què el nostre poble està immers. Poble innocent i confiat com un xiquet enmig d’un oceà infinit, obscur i perillós que des d’una minúscula bassa feta amb restes casuals d’un naufragi, juga somrient amb un palet en l’aigua i creu que sa mare, que s’ha ofegat amb el vaixell, el recollirà en uns minuts per anar a sopar el seu menjar preferit i calentet.
En lloc de quedar-se mirant com el xiquet de la bassa s’enfonsa amb un somriure etern de nina de porcellana trencada i abandonada, en un carrer sense lluna i sense eixida on sempre plou, desfent-se sota el sol intransigent de la realitat i la injustícia. Josep intenta remar cap al xiquet amb la lleugera, però permanent farmaciola que pot oferir sinceritat i veritat, cosa que molt possiblement, el xiquet no accepte, ja que això no és el que ell està acostumat a prendre. Tal volta els dibuixos que acompanyen els textos són com el caramel dolç que acompanya l’amarga pastilla , remei necessari per a curar certes malalties, si es vol, evidentment.
Jo estic orgullós de les receptes per als nostres mals i béns que Josep ens ofereix. Al contrari d’altres cantants secs com la carn d’un faraó, a la seua cripta sota el desert, esterilitzen el negoci i viuen de velles glòries pintades sobre les parets de la seua cambra funerària, embalsamats amb elogis caducats i olis polítics oportunament administrats o frescos oportunistes creats en un laboratori de mutacions genètiques de la veu, olorosos com el peix pestilent a un mercat tunisià. Ací teniu a Josep, un xarop refrescant i madur, un oli acabat de sagnar d’unes oliveres mil·lenàries, dignes i fortes, en una premsa de moles de pedra velles a un caseriu perdut i que fa bullir la sang i tot al més conformista.

Deixeu-vos omplir, desperteu els vostres sentits, recobreu la memòria d’allò que fóreu i voldríeu ser. Mai és tard si el cor no te rellotge!

Miquel R. Martí Maties.

 
Copyright©2007 Idea3Web S.L
noticies